A vegades quan et penses que ho tens tot lligat, quan tot va bé, apareixen uns fantasmes que no havies vist mai.
I vull dir mai.
Son pensaments/preocupacions que, al principi, et desborden, et fan petit i sembla que no marxaran mai del teu cap. Però evidentment no és així, amb el temps...espera, el temps.
Gran cabró que sembla no avançar mai en aquestes situacions, és com si justament pel simple fet que estàs
en hores baixes es relantitza i et deixa més d' ell mateix perquè et perdis dins seu. Però de fet ets tu qui fa que el temps s' allargui i es deformi.
Doncs bé amb el temps tot es torna a posar al seu lloc. Tornes a tenir gana, poc a poc et tornes a motivar per allò que t' agradava, deixes de plorar quan veus el sol i tornes a pensar per tu mateix, aquesta última és imprescindible.
Una persona propera que m' estimo molt em va aconsellar que entrés a la "mel.lanconia" per aprendre i poder entendre perquè estaba així, que si intentava "rebutjar-la" seria pitjor.
Ho vaig fer, em vaig aliar amb el temps i m' ha tornat l' ànim.
Els fantasmes i els dimonis interiors, de vegades, surten d'imprevist, sense avisar, però ens fan més forts si els sabem dominar.
SvaraRaderaUna abraçada!